Per què? 

(David Fernàndez. 1 Bat)

Els humans som gent que pensa, sempre pensa, vagi on vagi, faci el que faci, li passi el que li passi, no deixa de pensar, i sobretot, de preguntar-se coses. Bé, tots nosaltres ens hem preguntat “per què?”, “Per què sóc així?” “Per què vivim en una societat com aquesta?” “Per què la Terra gira al voltant del Sol?” “Per què he suspès l’examen?”. Siguin preguntes més o menys profundes, tots ens preguntem el “Per què?” de les coses, i potser això ens influencia a l’hora de viure, en comptes de simplement gaudir d’una pel·lícula, ens preguntem “Per què acaba així?”, en compte de gaudir d’una companyia, ens preguntem “Per què som amics?”, i així amb tot el que ens passa al voltant, ¿ens preocupa més saber el per què de les coses que simplement viure? Realment ens fa això feliços? Potser hi ha preguntes en les que està justificat voler saber el “per què?”, pero, si tots visquéssim més i ens preguntéssim menys, seríem més feliços. 

Som nosaltres qui prenem les decisións en la nostra vida? 

(Albert Vargas Albero. 2 Bat)

La pobresa no ve per la disminució de les riqueses, sinó per la multiplicació dels desitjos?  

(Oumaima Lahya. 2 Bat)

Aquesta frase és semblant a una altra que diu: "no és més ric el qui més té, sinó el qui menys necessita". Una frase totalment certa que afirma que si volem massa, mai estarem contents. 

Una frase que sempre ma àvia em deia: "no tenim i no volem". La felicitat està en les petites coses i en l'acceptació.  

Pot ser que naixem amb un destí ja definit? 

(Albert Coll Bougrine. 2 Bat)

Durant molt de temps ens hem qüestionat si realment el nostre destí ja està definit, des del moment en que naixem fins al que morim. Aquesta enigmàtica pregunta encara no està del tot aclarida ja que molts pensadors del passat i actuals exposen el seu raonament, que mai ha acabat aclarint res del tot ja que no es posaven d'acord per aquest tema tant conflictiu.
 

Pel que fa a la fotografia i al títol que li he atorgat, veiem com un fil vermell lligat a la mà d'una persona representa la unió de l'ésser humà amb aquest destí ja marcat en cada individu. El significat de la imatge amb el contingut bé en part de dues llegendes d'origen oriental, molt semblants entre elles però amb característiques que les diferencien força una de l'altre, una d'elles es xinesa i fa referència a un tema més generalitzat del destí, de com aquest es va anant modificant, doblegant però mai trencant, i en el japonès observem que aprofundeix més en la part més amorosa d'aquest tema. Una peculiaritat que podem veure és que en la xinesa aquest fil va lligat al canell mentre que a la japonesa esta lligat al dit petit de la mà. Si observem amb més atenció la fotografia veurem clar quina de les dues representacions he triat, i el perquè d'aquesta decisió és que personalment trobo que la versió japonesa aprofundeix més en la part més sentimental i realment crec que això és el que ens fa ser humans.

És la nostra existència realment el resultat d’un fenomen físic com el Big Bang o la manifestació d’un déu o déus?

(Eduard Albiac. 2 Bat)

Sense cap mena de dubte, el capvespre és un dels fenòmens més bonics de la natura, sembla inversemblant que sigui un fenomen físic. Tot i això, es pot concedir que així sigui, però que ens fa creure que som uns ens privilegiats i superiors i no una mena de ninots amb un codi insèrit on tenim programat tot el que som i el que hem de viure i fins i tot la nostra data de caducitat, com iogurts. També això es un fenomen físic o algú ens ha programat?. Si és així tenint en compte la teoria de la probabilitat, quants hi haurien escampats pel món repetits?, estan tots aquest món?, per què no en un altre?, posats a pensar per què no en un paral·lel?. Per què tenim “déjà-vú”, realitats que ja hem viscut?. És realment una disfunció del cervell entre el llarg i el curt termini, o és que ens venen imatges de l’altre jo a l’univers paral·lel? Per cert no crec en la teoria de la conspiració. Què ens amaga el codi ADN que encara estem desxifrant? Realment després d’aquestes preguntes encara podem pensar que som un esdevinents de la física o un simple ninot, com un SIM, programat per un déu o déus capritxosos i perquè no dir-ho infantils, que ens fan tombar i fer coses dolentes, i també el nostre voltant, sense cap mena de sentit.Podria ser la teoria del Caos, però encara no l’ha he llegit. Potser no està al meu codi ADN que ho faci…